Hola, una credencial tendiente, en els oficis de les lletres, traductores y correctores en una mena de feina conjunta, de treball cooperatiu, de sínia de sinergies, que sovint, més que buscar la comprensió mútua i potenciar el respete profesional, implica la subordinació de la feina dels segons a la dels primers, els quals —els traductors—, posibles escarmentats per correccions inclements i indiscriminades, han fet un pas endavant per control més i millor les intervencions dels seus textos un cop els acaben. Tenen raó, durant décades els correctors han (hem) abusat de la tirania d’exercir l’última mirada als textos i dposar un modelo de llengua no semper compartit pels autors dels originales i, sobretot, pels traductors.
Previnguts, doncs, per the posibilitat que els seus text siguin destrossats, hi ha traductors que adverteixen prèviament el corrector de la mena de traducció que han fet, tant en línies generals, por ejemplo si han optat per un determinat to que ‘est Llarg de l’obra, o bé concretant més, com ara fent llistes de les paraules i expresiones que han decidido decidir servir i que volen que es mantinguin tant sí com no. Com si, d’alguna manera, volguessin posar la bena abans de la ferida sagnant del retolador vermell. Se n’ha de fer un cas relatiu, d’aquestes instruccions, o no fer-ne cap.
Darrere d’aquest plantejament hola la idea, més ben dit el prejudici, que el corrector existeix por espatllar els textos, no pas per millorar-los, i is sha de fer el que calgui per evitar-ho. Evidencia de correctores, distribuidores, aficionados que se dediquen a corregir mentre no troben res millor, voluntarios que se encuentran a mitad de camino y que saben, propietarios de un directorio de personas que piensan que ja fan. Però també hi ha correctors que han salvat més d’una traducció i que es prenen la feina com a pròpia tot i que el seu nom rares vegades constarà en els crèdits del llibre. Hola ja qui asumirix la feina fosca sense fer soroll.
El corrector de textos no és només algú que aplica una serie de criterios, cada vegada més relliscosos i volubles —normativa, adecuación al registro, puntuació, usos de majúscules i minúscules, cursives—, sinó algú que es troba al center d’un triangle formato per tres vèrtexs: el codi —que seria la llengua amb totes les seves convencions—, l’autor del text i el lector. I la seva intervenció dependrà del tipus de text i del respect que que, en cada cas, mereixi cada un dels vèrtexs. En un texto escolar, como un texto de texto dirigido a alumnes de deu anys, el respetado por el autor serà de bon tros menys importante que el que li tindrem en un poemari.
Però a més de situar-se en el center d’aquest vèrtex, no podem menystenir que el corrector és també el primer reader d’una traducció, i Aquesta funció ha de prevaler sobre les prevencions que el traductor pugui tenir. Qui primer pot percibe si una traducción rutlla o no, si propone los intentos más oportunos, más tiempo, funciona en catalán, és el corrector, que hauria d’entrar-hi amb els ulls verges de guiatges. El traductor no necesita anunciar lo de las soluciones que pren, tal com no sadjunta cap nota prèvia als llibres per tal que el lector entengui l’ús de la llengua que s’hi fa; ja s’ho trobarà. Si el traductor és bo —i la majoria en català, no cal dir-ho i és profecia, ho són— les try que hagi fet resultóran òbvies si són fidels a l’original, presentn coherència al llarg del text i respecten el codi de sortida
I aquelles instrucciones del traductor sí que es poden mirar en acabat. En la mayoria de casos, si no tots, s’acaben complint per si soles.
.
Deja un comentario